Versosconversos: Blog

Dins del mar

Wed, 09 Jul 2008 21:37:46 GMT

Tota la llum del sol

dins del mar,

tota l'aigua la bressola.

Aiguamarina aquosa,

joia reflectant

nítida, refrescant, preciosa.

A mí también me gusta el verano (coplilla)

Mon, 07 Jul 2008 20:12:55 GMT

A mí también me gusta el verano
para holgar desde bien temprano,
elegir cada noche una estrella
y viajar en sueños con ella.

A mí también me gusta el verano
para tocar el cielo con la mano,
ver siluetas en las nubes
e imaginar miles de azules.

A mí también me gusta el verano:
es una estación más del año
para cantar, bajar, viajar, soñar,
beber, saber, leer, comer, ver,
salir, subir, vivir, sentir...

Escairar-nos el temps

Mon, 16 Jun 2008 21:47:38 GMT

Ens caurà a sobre setembre

per escairar - nos el temps,

reduir-lo al pas regular, monòton,

d’una hora darrera una altra...

Per instaurar els horaris

i desfer l’harmonia de dansar per l’univers

al ritme de les llums.

Per trencar ritmes vitals

i enquadrar-los a la reixeta més sòrdida que orbita

pels papers reverenciats,

aquelles quadrícules malsanes.

Per ubicar al calendari cada desig,

per distribuir-nos al caprici

d’un mapa temporal

premeditat pels secretaris dels ministres,

els que emparen el sistema d’ordre i pulcritud.

Per dibuixar-nos al cap mil cronogrames

coronant tot l’espai mental

disfressant-lo de nebulosa saturada.

Per marcar amb el diapasó del que ha de ser,

per obsequiar-nos cada jornada repetida,

un dia de la marmota permanentment recalcitrant

que ens col·locarà a les portes de la caducitat

sense sotracs per a decidir el nostre propi destí.

Per espantar càntics espontanis,

per simular punts extemporanis,

per ignorar matisos de delicada lleugeresa ,

per marginar les fútils importàncies,

per escairar - nos el temps, tot el temps.

Poemes per l'estiu

Mon, 16 Jun 2008 17:26:43 GMT

Poemes i activitats per a l'estiu - Upload a Document to Scribd

Poema per les vacances d'estiu

Wed, 04 Jun 2008 12:15:04 GMT

Atrapes, juny, un temps calmat

allunyat de les nevades.

Pintes de colors els arbres,

ens regales fruita dolça

i ofereixes llum d'estiu.

Ens transportes a les portes

dels camins fets de vacances,

d'hores mortes sota el sol,

de sorpreses, nits d'estels,

de focs de màgia i de calor.

I vindran amb juliol i agost,

alguna tempesta rutinària

dies de calitja emblanquinada,

matins de platja, sol i banys,

tardes de bons llibres i gelats,

i nits fresques de sopar al ras.

I vindrà setembre, com sempre,

per daurar el raïm als camps,

i per tancar unes vacances

que retrobaran el seu final.

Somiar que una tarda a l'estepa

Sat, 24 May 2008 09:37:25 GMT

Somiar que una tarda a l'estepa

corria un cavall nan camí avall,

somiar que al capvespre un airet

evocava lleuger el fred de l'hivern.

Somiar que allà a migdia

el sol ens cremava la pell.

Mp3

Wed, 14 May 2008 16:06:00 GMT

Mp3

Emoción contenida en ligera ubicación

que amplifica armonías y te deleita con su audición.

Fiel amigo,

sonidos, silencios,

directos a tu oído.

redes sonoras a tu disposición.

Privada la escucha,

exquisita la selección,

soberbios momentos

los de un concierto o una canción,

muchas voces a tu elección.

Tú dirimes, tú eliges:

archivo y carpeta,

el tono, el volumen, la espera

de ese archivo sonoro

que armoniza momentos

para conceder ritmo a cada ocasión.

Enfatiza conciertos, sublima la voz.

Si te gusta este canto al mp3,

de nuevo lo lees. Una y otra vez.

Lo cantas, lo grabas, lo oyes

y disfrutas al escuchar

este cantar por tu auricular.

Poema-regalo para obarriel y su magnífica web, http://www.reproductormp3.net/

Ens ha escrit una carta la Terra

Mon, 21 Apr 2008 22:17:10 GMT

Ens ha escrit una carta la Terra
amb lletres de pedra als camins,
punts i comes d’aigua de pluja
i els signes a les espigues de lli.

Haurem d’aprendre a llegir
la llengua antiga del Planeta;
la hem oblidat, és ja jeroglífic.
Espècies en risc?
Canvi climàtic?...

És l’estira i arronsa d’una pell
endurida per tant desgavell.
Però la Terra ens estima
i gaudeix quan ens regala l'alè.

Li agrada atreure’ns amb la gravetat,
ens reté i ens tracta bé,
ens regala blat amb roselles,
llavors a expenses del vent,
rius per emmirallar la lluna
i papallones precioses de vida nocturna.

Ens regala nits fredes,
oceans, parcs temàtics per tempestes,
cavalls nans a llunyanes estepes
i muntanyes diccionaris de blancor.

Ens regala la calor del sol,
fruites dolces d’estiu,
espàrrecs amorosos de marge
i trufes que busquen els porcs.

Ens regala plugims
i cataractes de plata,
tardors d’abundors
amb castanyes i pinyons.

Ens regala vaques i cabres,
ocells de colors,
el foc dels pastors
i albades amb reflexes d' or.

Ens ha escrit una carta la Terra.

Vacances

Fri, 14 Mar 2008 18:06:13 GMT

A ser verso

Tue, 11 Mar 2008 21:24:57 GMT

A ser verso

Como la lluvia cae del cielo

fluyen las palabras, son destello,

ordenan las ideas hechas verbo,

reducen emociones a ser verso.

Y un crisol las deposita en el cerebro,

les da voz cada vez que quieren ser,

cantan, hablan, bailan al través,

danzan del derecho y del revés,

modifican, planifican, rectifican lo que ves

y componen los poemas,

ellas mismas son emblemas,

surgen limpias, son origen del saber.

Subliman lo craso,

exaltan lo escaso,

reducen fracasos,

respiran poder.

Un poco de historia

Fri, 07 Mar 2008 17:46:37 GMT

Juegan las motas de polvo,
vuelan por los anaqueles.
Se ríen del tiempo,
adormecen colores,
protegen los cuentos
de los rayos solares
que se cuelan por el tragaluz.

Se despegan las etiquetas
y, víctimas de la gravedad,
caen discretas al suelo.
Envejece la biblioteca
presa del abandono, presa de la humedad.
Sin decoro, los concejales municipales
deciden cerrar por lúgubre el lugar.

-¿Dónde iremos ahora a estudiar?-
se pregunta la población escolar.
-¿No la podrían ustedes restaurar?-
indagan los ancianos negándose a callar.

Despacio, poco a poco,
la población fue embruteciendo
hasta lograr el salvajismo actual.
Los maestros agreden
los discípulos se ríen,
los guardias inquieren
a ciudadanos de bien.
Horteras incultos protagonizan programas de la televisión
mientras los sabios quedan relegados a combatir con tesón
el abandono social, la mugre y alguna regresión.
>
>
>
>
>
>

Núvols

Fri, 07 Mar 2008 09:34:00 GMT

És la llum difusa
d'un matí ennuvolat,
ens priva de les ombres
a que ens havíem acostumat.

*
Manquen els raigs directes,
manca el sol més radiant,
queda avui tamisat
pels núvols de gris sedàs.

*
No ens enlluerna cap tros de cel,
ens aclapara el fred
i la tristor del dia ens empeny
a considerar certs fets.

*
Pensarem sobre l'hivern,
en els que viuen al carrer,
en la gent que sense aixopluc
patirà aquesta nit la glaçada,
en els fills de la pobresa,
en els orfes de la fortuna,
en els que naufraguen als oceans,
en els que gaudeixen humiliant,
en els que refusen les cultures,
en els cafres repugnants
que es disfressen de demòcrates,
en els miserables
que extrapolen veritats,
en els camps de refugiats
plens dels mateixos fins a dalt,
en la justícia dinerària,
en les víctimes de la veu reaccionària,
en els que viuen al llindar de la misèria,
en aquells que no poden fruir
de la sapiència necessària.

*
I trobem a faltar
aquell sol directe
per a fer ombres xineses,
per a jugar amb els reflexes.

*
I trobem a faltar
la cultura a l'abast
de tots els maltractats.

Camp

Mon, 03 Mar 2008 13:58:55 GMT

Ha florit el romaní,
ja apunta la farigola.
Els brots de blat brillant
verdegen tot el camp.

A la vora del camí

vola alguna papallona

mentre un sol tangencial,

il·lumina cada hora.

Polseguera estacional

sobre el gris verdós de cada olivera

i de tant en tant una vinya ancestral

-ceps de comarca vinatera-

espera un ruixat de primavera,

que un cel tan transparent

ens augura una espinosa sequera.

Aviso: ¿Buscas Calçotada?

Mon, 03 Mar 2008 09:47:12 GMT

Tras una poco grata experiencia, recomiendo abstenerse de ir al Restaurante Cal Mosso de Santes Creus.

Después de tener una reserva efectuada con casi dos meses de antelación y de asegurarme que podíamos disponer de una sala privada, nos han pegado el cambiazo.

La calidad y la cantidad de alguno de los componentes de la calçotada, y una atención desafortunada por parte de un personal grosero y antipático -exceptuando el trato atento, cordial y eficaz de Raquel-, me inducen a desaconsejar completamente este Restaurante, que hasta ahora yo tenía en buena consideración.

Naces

Wed, 06 Feb 2008 11:15:12 GMT

Naces a diario abriendo los ojos,

te obedece el mundo si le ordenas cosas banales.

Las evidencias se muestran,

pasan las horas, caminas, te peinas,

desplazas los piojos mientras cae la caspa sobre tu espalda

y la anatomía de miles de nubes desgaja esperanzas.

Tiran en el cine pianos al mar,

recurren las ratas a vivir en las cloacas,

suben columpios los niños al cielo,

pasean las letras en hojas que el viento desplaza

y el césped acoge las vidas rastreras de los que no pueden volar.

Y siempre te quedan las noches

para soñar una aventura, para soñar naufragar.

Poseía poesía

Mon, 04 Feb 2008 21:44:38 GMT

Poseía nuestra princesa

poesía, corazón de colibrí,

y palpitación intensa

entre aromas de pitiminí.

Tenía tendencia a los desmayos,

las miradas de soslayo,

suspiros entre organdí

y lamentos en lengua inglesa.

Sus cuatro perros enanos

eran canes de postín,

pero ensuciaban el jardín

dejando restos marranos.

Poseía nuestra princesa

poesía en su expresión,

poseía poesía

la princesa en cuestión.

Hacía juegos malabares

entre elegancias y desmanes,

rimaba coplas y cantares,

entonaba a diario una canción.

Procuraba desentonar intentando

conseguir el enojo de las nubes

y lograr combatir de su reino la sequía

con el agua de un generoso chaparrón,

o chirimiri, o incluso una leve llovizna.

Pasaron días de sol,

pasaron noches plagadas de estrellas,

pasaron años en la Tierra,

pasaron siglos de historia

y la princesa que poseía poesía al fin consiguió

lluvia, gotas de cielo, cofres de agua,

chaparrones para vivificar el terreno,

zumo bendito que resucita el suelo.

¿Sabéis ya qué decía la poesía que poseía nuestra princesa?

Pues la poesía que poseía la mencionada princesa decía:

Lluvia, gotas de cielo, cofres de agua,

chaparrones para vivificar el terreno,

¡zumo bendito que resucita el suelo!

Y de esta manera envejeció la princesa hasta morir en su empeño;

debemos ahora todos recitar la poesía que ella poseía,

pues deseamos de nuevo que lluevan las nubes del cielo

con objeto de reducir de inmediato esta penosa sequía.

A prop de terra

Sat, 02 Feb 2008 22:06:47 GMT

M’ha rebotat el cos en precipitar-me
des del metro seixanta tres que em manté,
m'ha rebotat amb la calma de la càmera lenta,
des de la contingència més íntima i solitària,
des de l’accidentalitat més impune,
amb el cansament a l’esquena de les tardes de divendres,
amb el deure incondicional imposat per la llei física de torn.
M’ha rebotat el cos.

Un salt, voleiar, deixar-me caure a poc a poc...

Aterrar a aquestes rajoles noves, rosades,
quadrats enormes de quan s’acaben les escales,
percebre-les, tot fredor, amb la cara
des d'un contacte visual de proximitat.

Estic temptada de quedar-me així una eternitat.
Ningú s’ha assabentat. Ningú.

He pogut trencar-me la crisma
en la més absoluta privacitat.

He quedat esparracada al terra,
m’hi ha portat una carrera prèvia:
després d’agafar amb embranzida la pujada
d’aquells quatre graons- artesania dels paletes, la última brigada,
i trepitjar de manera contundent la tireta metàl·lica
que unifica els terres, m’ha patinat una sabata.

L’equilibri, delicat, ha trontollat
i m’ha fet perdre la verticalitat
amb la fortuna que m’ha atorgat la lleugeresa
als moviments imposats per la meva gràcia
i la força de la gravetat, molta, molta suavitat.

Veig les ulleres a dos pams,
buf!, no s’han trencat.

M’aixeco a poc a poc
malgrat la temptació inconscient d’abraçar una horitzontalitat eterna,
m’aixeco amb la tremolor instal·lada a l’ànima externa, als ossos,
a la carn, a tots els trossos que l’anatomia em defineix.
El canell! El canell? Bé, sa.
El genoll! El genoll? Bé, sa.
I el colze, i la nuca, i el nas, i tot i tot.
I tot. Bé. Sa.

Respiro satisfeta,
no em cal anar a l’hospital.
Conservo la mobilitat, observo,
en recuperar l’habitual caminar.

L’endemà- avui -, recordo
aquells llargs segons en que l’aire era un núvol per flotar
i l’episodi cap el terra un viatge al no sé què passarà
mentre un mal lleuger m’acarona parcialment una clavícula i el braç.

Accident laboral? Somni? Record?
Va ser una caiguda lenta
per sortir-me'n il·lesa de debò,
ai, senyor! Quina lliçó!

Passeigs plens de gràcia

Fri, 11 Jan 2008 09:01:59 GMT

Hi ha dies a la vida d’encontres afortunats,

de passeigs plens de gràcia

amb trobades de coneixences

i descomptes inesperats.

Són fites que el destí ens col·loca desfermat

al existir que el dia a dia ens regala per gaudir.

Sota el cel d’un vespre càlid de gener

sento el meu nom des d’un aparador,

em giro i veig un rostre somrient

reconec d'immediat entre la gent.

Evoquem certes vivències

amb referències al passat

-ràpid feedback-

i conversem sobre els presents,

conversem distessament...

Hi ha dies a la vida d’encontres afortunats,

de passeigs plens de gràcia

amb trobades de coneixences.

Poema dedicat a la Montse Medalla,

la "conexença" amb qui em vaig trobar.

Ella en fa referència al post del 12 de gener al seu blog

http://elmeumar.blogspot.com.

Un viatge beneït pels Apenins (en construcció)

Mon, 07 Jan 2008 11:59:18 GMT

I. Un viatge beneït pels Apenins

Passeig urbà

amb incursió lacustre

i visita rural.

Art a dojo, festival de santuaris,

basíliques, capelles, esglésies

i criptes amb pintures i mosaics.

II. Verona

Ciutat de mida humana

i passat dimensionat pel drama.

El Romeo i la Giulietta

apareixen a cada pas,

entre l’elegància de les boutiques,

i la sobirania gegantina del castell antic.

Abraçada pel corrent d’un riu viu.

Com una aranya

que a cada pota té un pont

i a cada pedra mil records.

I el Duomo i Santa Anastàsia, gran,

i San Fermo majestuós, que conserva

aquell alè del segles que l’han aixecat

a tres nivells, amb columnes llombardes

i capitells i frescos de tractat d’història de l’art.

Es fa de nit massa aviat

i el fred ens empeny a fer un tast

del vi local a aquell luxe de local del vi

que a diari ens convida a entrar a dins.

III. Lago di Garda

La calma, l’aigua sota un cel lluent,

un paradís per passar qualsevol hivern.

Jardins, mansions, pobles - decoració

i la remor d’una brisa d’interior.

La poesia de'n d'Anunzio

entre xipressos, molts xipressos alineats,

i una llum rosada d’esclat.

I el llac fa de mirall

a les muntanyes del voltant.

IV. Vicenza

Anar un dia de festa

cap a Vizenza,

passar amb la Golf

per la carretera entre camps gebrats

sota un cel del gris perla al blanc

per arribar a veure aquell carrer entre palaus

i entrar al teatre més venerat...

Escenari impressionant,

decorat amb cartró - pedra que sembla de veritat

i al que no li manquen punts de fuga cap a la infinitat.

V. Bolonia

VI. Ferrara

VII. Ravenna

Finiquita

Sat, 05 Jan 2008 21:56:27 GMT

Finiquita el solemne ritual del viatge,

les hores buides d'aeroport,

els minuts mai dimensionats de les esperes,

els retards, els controls policials

com si tots fóssim perillosos terroristes,

la llarga abducció de l'atmosfera artificial

calorosa, resseca, a despit de la llum natural.

I embarcar a una sala igual a totes les sales

de tots els aeroports de tot el món sencer.

I esperar, amb la tranquil·litat més serena,

instruccions per si cau l'avió

des de la seguretat que no caurà.

I volar per l'aire, entre els núvols,

veient les muntanyes, la neu, el mar, les illes,

les ciutats, la llum, el sol i els pobles.

I aterrar i viure aquella incertidumbre habitual

d'esperar la sorpresa que ens depara l'equipatge.

Ossaris

Sat, 05 Jan 2008 20:22:54 GMT

Trepitjar solemne

sobre un terra historiat,

sepulcres santificats,

ossaris anònims,

mausoleus antiquats

i bisbes oblidats.

Lapidàriums amb inscripcions,

marbre fred com la mort.

Any nou

Wed, 26 Dec 2007 11:42:12 GMT

Que l'any nou ens rebi
amb un lluminosos paisatges,
ritme harmoniós
i alegria a tots els àmbits.

I curiositat il·limitada,
poms d'idees amb sorpreses,
energia vital i saviesa,
territoris abastables
i camins per arribar-hi,
temps per fruir
dels metrònoms de la vida,
capacitat per fugir
de les foscors i opacitats,
companyies, soledats,
bon cinema, clarividència

i un google sempre a mà.

Segles

Sun, 23 Dec 2007 09:48:43 GMT

Quan l'any s'escapa

i els dies són comptats.

Quan el temps il·limitat

ens esmicola el dia a dia.

Quan la finitud és un concepte

que fragmenta la realitat.

Quan llisquem per la vida

estrenarem un altre any.

I quan els anys acumulats

esdevinguin segles,

serem éssers caducats.

Paseo lejano

Sun, 18 Nov 2007 22:09:33 GMT

Paseo lejano

a los pinos, al muérdago.

A ese paisaje que apenas acusa el otoño,

flora de hoja peremne

verde también en noviembre.

Relieve suave, zarzas y jaras

y un río atrevido entre vacas

y piñas roídas por miles de ardillas.

Paseo lejano

a los pinos, al muérdago,

a la magia de un bosque

que nos atrapa día y noche.

Circular viendo el sol

y ganar al ocaso,

llegar a Ávila aún con luz terminal

y contemplar como luce ya media luna en relieve

entre farolas urbanas ténues eficaces y fugaces.

Pasear viendo las murallas,

las almenas, el relieve,

ir hacia San Vicente,

ver patios de palacios

y palacios de los patios.

Ver sus olmos majestuosos.

Volver ya a cenar

a los pinos, al muérdago,

a la magia de un bosque

que nos atrapa día y noche.

Sámara

Thu, 15 Nov 2007 06:36:11 GMT

Era una compañía que sólo pedía bolitas y un cacharro con agua
para esparcirla por todo alrededor del platillo. A pesar de los pisotones y
patadas a que involuntariamente la sometíamos, ella apreciaba nuestra
compañía, movía el rabo que no tenía cuando nos veía. Y eso que nos veía de
uvas a peras. Siempre estaba en medio; se podía haber llamado Jueves, pero
se llamaba Sámara en recuerdo de un lugar. De hecho era más un lugar que un
animal, era un lugar cálido, era otoño (un lugar en el tiempo), era una
interlocución carente de voz, era pelo suave que mecía el viento al correr.
Era unas orejas independientes, autónomas, de balanceo individual y rizos
claros. Era un arnés rojo al final de una correa noble, de piel de un primo
lejano. En su juventud había comido de todo, incluso puertas. Llenaba la
casa con su ominipresencia y os obligaba a lucir su elegancia por el
vecindario. Mañana y noche. Los domingos de churros y los lunes de eclipse.
Reconocía sus ubicaciones tras un aprendizaje acertado: su cama de media
luna, su manta, su trozo de suelo en el coche al que últimamente le costaba
subir...
En el último congreso le costaba correr, había reducido su figura y tenía el
pelo triste, pegado a ella misma, estático. Temblaba. Pero estuvo a la
altura y no se quejó. Tenía educación y ponderaba las diversas solicitudes
que relizaba con una de sus patas delanteras por debajo de la mesa.
Era (y siempre será) una perra muy humanizada.

Dedicado a Clara, Belén y Francisco.

Y al resto de congresistas.

El último día de Samara (según Belén)

Ayer Sámara lo pasó bien.
>>>
>>>
>>>
>>> Por la mañana la llevamos a la playa y, como siempre, salió corriendo
>>> contra las olas, mirando a Mojacar, y se pegó un bañito de barriga
>>> como a ella le suelen gustar. Luego estuvo tumbada junto a mi en la
>>> arena, y estuvimos achuchadas un rato. Cuando nos fuimos, se volvió a
>>> tomar un revitalizante baño.
>>>
>>>
>>>
>>> Y por la tarde tuvo un premio, mientras recogíamos la casa se tomó un
>>> pescadito a la plancha estupendo, sin pelotillas ni nada. Y luego la
>>> dejé relamer un platillo que había tenido algún dulce. Buen sabor de boca.
>>>
>>>
>>>
>>> Y a la vuelta a la capi, salió a pasear en la gasolinera y luego se
>>> subió tan contenta, esta vez ni siquiera se le cayó el culo al subirse
>>> a un coche tan alto.
>>>
>>>
>>>
>>> Cuando llegamos a casa, ya no se movía. Hubo un alarido raro pero
>>> pensamos que era Clara soñando mientras dormía.
>>>
>>>

Bressolant els somnis

Wed, 14 Nov 2007 03:03:04 GMT

| View | Upload your own