Ens caurà a sobre setembre

per escairar - nos el temps,

reduir-lo al pas regular, monòton,

d’una hora darrera una altra...

Per instaurar els horaris

i desfer l’harmonia de dansar per l’univers

al ritme de les llums.

Per trencar ritmes vitals

i enquadrar-los a la reixeta més sòrdida que orbita

pels papers reverenciats,

aquelles quadrícules malsanes.

Per ubicar al calendari cada desig,

per distribuir-nos al caprici

d’un mapa temporal

premeditat pels secretaris dels ministres,

els que emparen el sistema d’ordre i pulcritud.

Per dibuixar-nos al cap mil cronogrames

coronant tot l’espai mental

disfressant-lo de nebulosa saturada.

Per marcar amb el diapasó del que ha de ser,

per obsequiar-nos cada jornada repetida,

un dia de la marmota permanentment recalcitrant

que ens col·locarà a les portes de la caducitat

sense sotracs per a decidir el nostre propi destí.

Per espantar càntics espontanis,

per simular punts extemporanis,

per ignorar matisos de delicada lleugeresa ,

per marginar les fútils importàncies,

per escairar - nos el temps, tot el temps.