Arbre

Caminar amb el cap ben alt,
trepitjar les fulles seques,
enfonsar els turmells al fang...

I esperar la neu d’hivern,
i esperar que plogui el temps,
que t’envoltin les falgueres
que l’estiu ressequi el sòl,
que et creixin les arrels.

I quan siguis un gran arbre
ignoraràs el teu passat
i esperaràs el sol de març.

Entre els mots

Nedar a l'estany gelat,
buscar or entre la sorra,
relliscar de nit pel fang
o naufragar al mig del mar...

Això i més pots viure
si t'endinses entre els mots
que algú ha escrit a un llibre
i fas dels teus dos ulls iots.

Capvespre

Circulant cap a l'oest
veig el sol fet una esfera
de foc incandescent
gegantina i fugissera.

Com a sostre,
un cel inmens
d'absolut gris
i volum intens...

Declina el sol a l'horitzó.
Al davant, troncs i branques definits,
siluetes fosques d'un capvespre ja finit.

I començarà la nit.

Ja neix la flor de l’ametller

Ja neix la flor de l’ametller,
ja hi floreix quan s’acaba gener.
I cada nit contempla el panorama
d’un camp viu emblanquinat per la nevada,
amb un ull a cada estel
i a la lluna la mirada
mentre regna el fred a tota la contrada.

L'ametller







L'ametller ha florit,
la mosca ho ha vist.
Cada flor,
un fruit
quan l'hivern
ha fugit.

El sol i la lluna

El sol i la lluna
dansen tot d’una,
el sol amb les mosques,
la lluna a les fosques.

DE NIT

S’ha fet de nit
i surt la lluna,
s’ha fet de nit,
dormiré al llit.

El llit és tou,
el llit m’agrada,
el llit és meu,
el llit m’abraça.

S’ha fet de nit,
dormiré al llit.

Les onades de la mar

Les onades de la mar
ara esquitxen, ara esquitxen.
Les onades de la mar
ara esquitxen i se'n van.

A la vora de la mar

A la vora de la mar
he trobat una gavina,
a la vora de la mar,
la gavina ha volat.

A la vora de la mar
he trobat a quatre crancs,
a la vora de la mar,
els crancs s'han amagat.

A la vora de la mar
he vist la lluna plena,
a la vora de la mar,
la lluna s'ha quedat.

Mirem la lluna i jo,
mirem l'aigua salada,
la lluna des del cel,
i jo des de la platja.

A la vora de la mar
he vist la lluna plena,
a la vora de la mar,
la lluna s'ha quedat.

Solstici d’hivern

La nit més llarga de l’any
posa nom a aquesta data:
és avui el solstici d’hivern
que li roba hores al dia
allarga la durada als somnis,
encén bombetes dins la foscor,
sembra l’esperança en el nou temps,
escombra les rancúnies,
i enceta nostre futur...

I tots els futurs del món.
I els mons del món futur.

Cada any te el seu solstici,
cada hivern el seu Nadal,
cada nit la seva albada,
cada platja ses onades,
cada plaça el seu fanal.

Llum impertinent d’un migdia al setembre,

cremor exterior que ens fa tancar els ulls,

calor extrema i humida per tota la pell

que ens sua aigua salada a cada moviment.

Llum impertinent mentidera

que ens demana roba estiuenca

i ens portarà d’immediat una tempesta

per dur-nos a una tardor sobtada i fresca.

I extraurà de la terra l’explosió dels micelis,

i ens durà als boscos per escanejar els sòls

i ens regalarà collites glorioses

que ens ompliran els sentits de sabors,

les taules de bones menjades

i les tertúlies de veus vora el foc.

I rebrem els freds primerencs

amb ganes de tancar aviat les persianes,

de fruir d’unes nits cada dia més llargues,

d’admirar els colors nous que ens canvien el món.

Que els bolets creixin sans a les muntanyes

i el fang no negui els camps,

que el raïm ompli de most les bodegues

i els pàmpols decorin les sanefes del celler,

que els dies ens siguin llocs plàcids

i a les cases entri el temps elàstic

per fer de les hores articles de luxe seré.

Que els esquirols guardin excedents,

que els cargols s’arrosseguin valents,

que els pins posseeixin els miracles dels verds

i que els roures, esdevenint ocres, ventin els cels.

Són difícils els límits,

indefinides les línies,

no saps on acaba el teu ésser.

On són les fronteres del món?

S’esmicolen llindars.

I la llum barreja les parcel·les col·laterals,

esborra vides privades

i tamisa paletes que el caprici instal·la al cap.

T’abraça la llum quan s’apaga,

fa insomnes les nits,

allunya traïdora els somnis.

T’ubica la foscor

de nou rere els vidres 

i el silenci esdevé por

a trobar-ne un dia els límits.

Bruno, el Amor del frío,

anduvo descalzo

hasta la higuera;

salió a merendar

pastel negro e infusión de hierbas.

Tristán entre tanto

trascendente sonreía oyendo

nuestra distendida conversación

tras un silencio de tiempo.

Reclamaba Gus atención,

ladraba desde la entrada

mientras Murtra lucía sueño

y ronroneo en el patio interno.

No sé si es el año del cerezo,

del peral o del ciruelo

pero si sé que es la temporada

de recoger frutos bajo el cielo.

Para hacer conservas y mermeladas

de manzana, saúco,

moras o escaramujo

y procesar las pipas saladas

que los girasoles nos regalan.

No es esto un cuento de luz,

no es un cuento de voz,

es la historia veraz

de una tarde de Setiembre bajo el sol sereno.

Neixen els dies caus de somnis,

de viure al minut,

de tastar un raig de llum

a la porta dels canvis.

Neixen els dies més rics

a l’albada dels llavis

quan recitem els records

i els desigs són probables.

Neixen els móns més rodons

per aprendre lliçons,

per dissenyar els projectes,

per intentar surar i sobreviure

als futurs més feixucs.