Isabel's profileVersosconversosPhotosBlogListsMore  |  Tools Help |
|
September 25 Florida exhaustivaCom la planta de Nadal creix gegant a l’àmbit tropical us desitjo una florida exhaustiva, espontània i natural d’emocions equilibrades, saviesa ponderada, mecanismes calibrats i relatiu benestar amb tocs d’harmonia i ritme sa.
El principio del otoño
Te coloca en lo peor; al sol, abruma el calor, y cuando buscas refugio en la sombra, rasca esa brisa fresca que repentina te envuelve la piel y con áspera atrocidad te eriza el vello.
Y es entonces cuando sabes que se renueva la magia de esa luz angulada que dora el paisaje en tonos vino y fruta y cava y niebla oxidada.
Y se reducirá progresiva la franja diaria de claridad, y a su costa aumentará la parcela de la noche y querrás volver a la cálida arena del verano y a la luz perpendicular de los días largos, muy largos…
Beneita plujaPluges torrencials,
beneita aigua a dojo
procedent de les alçades.
Futur florit al bosc,
esperança immediata
d'una cerca de tardor:
localitzar els bolets
fruint de la troballa,
agafar-los amb delí,
olorar el cistell ple,
mirar amb plaer llur balanceig.
Rememorar sovint
els triomfs de la mirada,
escanejar el terra
i fer la collita
amb cura esmerada... September 22 Només aixòNomés això
Hem d’ensenyar al destí el passaport per traspassar la frontera que avui el temps es posa per montera: a la banda d’aquí l’estiu agonitza, i entra per allà una tardor eixerida que esvairà la llum poc a poc cada dia.
I a cada pas ens abocarà la natura a les nits de foscor més absoluta, als freds escultors de glaceres, a un hivern que ens omplirà els terrats de somnis entre la lluna, els estels i regalims de gel.
Que flueixi el temps, que transmeti volum al desig, color a les tempestes, llum a l’enyor, saviesa al silenci i entitat als mots.
Només això.
September 19 El valor de lo vivido
Ya no hay vuelta atrás; el almacén de las vivencias se ha surtido y ha ampliado su stock.
Y las amalgamas aspirando a maclas están ya solidificadas para dar profundidad, con sombras y perfiles, al sedimento de lo acontecido ya adherido a lo esencial. El color de las transiciones, degradé intenso en toda la gama verosímil, lo evidente ya fundido con la ganga y lo fugaz ensalzado a categoría de esencial.
Y es que escalando las pendientes aumentamos los gradientes de lo que es posible percibir y ganamos, por lo tanto, siempre antes de subir. Puede quedar maltrecho el sendero, pueden salirte ampollas en la piel, puede amanecer un día nublado pero si de todo eso te permite luego hablar en pasado es que aún la muerte no te ha matado y te abandona por ahora para que puedas seguir.
El valor de lo vivido: una ecuación con mimo.
El sabor de una emoción, los aromas de las flores, olerlas con devoción.
September 18 Savi és el procés
Savi és el procés de la cronologia que avança progressiva perseguint la realitat.
Ens farà vestir jerseis de llana, buscar a l’armari la roba de l’any passat: la tardor inexorable ja a punt d’arribar ens empeny al calendari el temps a diari...
Enyorarem els matins amb el sol ja al cel, caminar en dimarts a una cascada, fruir de les mirades que se’t creuen al carrer, trepitjar amb els peus nus el fang marí aprofitant com per casualitat que hi ha marea baixa, les trenetes fetes amb paciència a alguns caps, la llagosta saborosa de la costa amb un vi lleugerament agre i especial. El cafè expresso sota la nit austral. Els rams de plàtans al mercats. Les mines de safir amb traficants de Ceilan que comercien amb el mineral acabat d’extreure. Els endemismes vegetals de noms irrepetibles i reminiscències del llatí. Les tombes amb esqueles a l’aire lliure, compendi d’escultures i pintures, còmic mural de la vida del mort. Els carros carregats de carbó i de segles. La gent intemporal, el món rural de sempre; les llums indefinides i borroses d’una tempesta a la pista esquifida d’un aeroport al costat de l’oceà. Les “Maki”, franquícies de botigues per vestir de turistes africans a tota la Humanitat. I aquell mosquit impertinent que a l’Arboretum m’inflà el canell. I la granota diminuta, argentada i brillant instal·lada a la senyal de corba a la dreta. I més esglésies a Tana que fidels. I a una d’elles el cor cantant “Blanca y radiante va la novia” esperant que comenci el casament. I l’hotel Sakamangas, amb vitrines historiades i connexió a Internet d’alta velocitat. I veure la franja safrà un capvespre ressuscitant Vinyoli. I la pudor a combustible mal cremat pels motors d’un parc mòbil envellit. I els baobabs, canelobres llenyosos sota el cel contemplant-t’ho tot des de sa majestuositat. I l’estació de tren decrepitada per l’ús i pel temps rescatada del passat per la nostàlgia demanant a crits restauració. I les tortugues de totes mides que semblen mortes o adormides. Ho semblen, estan vives.
Recórrer la Costa de la Vainilla tot ignorant l’actualitat, sense sentir els noticiaris, a despit de tot esdeveniment internacional.
A esquena del món mundial, mirant tan sols un decorat amb els ulls envaïts de vacances.
Savi és el procés de la cronologia que avança progressiva perseguint la realitat.
Ens farà vestir jerseis de llana, buscar a l’armari la roba de l’any passat: la tardor inexorable ja a punt d’arribar ens empeny al calendari el temps a diari...
September 17 Suar llàgrimes de ràbia al gimnàsQuan el dia a dia se t’inclina i fa pujada quan els espais interns perden lluentor quan la teva ombra t’arrossega per la vida i el temps t’aixafa el que et semblava el teu jo.
Quan la setmana és un batibull informe i t’omple d’infortunis i de pors, quan t’empeny el temps darrera d’alienes iniciatives i l’existència ja ha perdut el bon sabor.
Quan saps què inútils són les queixes. Quan no trobes el que busques perquè oblides el que vols. Quan se’t gira el somriure i s’esfumen els records. Quan el present evoluciona cap al fosc. Quan el futur t’ofega pels racons i no et deixa lloc per obrir els porticons. Quan t’apaga la tardor les espurnes de l’estiu que encara fluïen. Quan ignores si podràs gestar demà una rialla. Quan surt el sol i tu l’empenys vers la nit. Quan ningú entén el que et sorprèn. Quan les decisions deriven cap a llur autonomia i no ets tu qui decideix sinó la vida. Quan prioritzes nimietats i quasi tot t’és igual...
És llavors un moment d’astorament, d’inquietud, optes per d’esquinçar de sobte queixes i laments dins un cap enteranyinat que encara et pertany, per reconquerir amb la força que et proporciona el destí els plaers, les il·lusions, les esperances, el descobrir un nou aroma, per matinar qualsevol dia de cop amb un bri creixent d’alegria sense maleir el despertador.
Decideixes amb certesa clarivident i definida que les sorpreses agradables són possibles i fins i tot probables i que si les deixes una escletxa al respirar et batejaran les vitals esferes amb incipients descobriments, et floriran poncelles i nous brots al balcó d’una façana assolellada, els trens de rodalies s’avançaran als seus propis retards, a totes les estacions et rebran admiradors agitant els mocadors, i sabràs que a la vinya de la vida hi ha gotims plens de dolçor, pàmpols a la deriva i circells de serenor.
Pot succeir tot això o no.
Cal, però ensumar vitamines creatives, una mica d’art barrejat amb poesia, respirar la fortor de la saviesa, nedar a les aigües del desgel de la incertesa i suar llàgrimes de ràbia al gimnàs.
La vainilla
És la vainilla un fruit de dolços aromes, delicat amb un gradient de matisos ric, noble i escassament definit.
Procedeix d’una orquídia blanca quan floreix, tota la vida epífita, mexicana de procedència africana d’adopció i estimada a Madagascar pels turistes i per la seva autòctona població.
Conreu laboriós i delicat; pol·linització flor a flor, amb paciència manual a la més gran illa austral.
Font d’ingressos: exportació de la seva beina aromàtica apreciada a tot el món; verd a l’hora de la collita, fosca després d’assecar-se al sol, olorosa, brillant i digna, cara, noble, única i útil a l’alta cuina, responsable de postres amb classe, gelats, bescuits, cremes, rebosteria... Versàtil, olorosa i exquisida, imprescindible i senzilla, saborosa, melosa i fina.
És el seu esperit que dona vida, sa presència tot perfum, de durada quasi il·limitada quan està ben conservada, fàcilment imitada, delicada. Sublim, la vainilla.
September 12 OloresOlores
Huele dulce, muy dulce mientras llueve; huele a guisantes cocidos, a verdura con aceite, a cebolla transparente.
Y la noche se ha vestido negra y elegante, de rutina laborable, con matices de humedad que delatan la proximidad del mar y el desafío de septiembre, aquel que persigue a agosto perfumado de viña y mosto.
Ahuyentar la mezquindad
Cuando huyen levitando los panegíricos regalados, cuando escapan límpidos los ecos tamizados de un ruido, cuando se amalgaman los recuerdos apelmazados de dos siglos, cuando el color pálido del alba ha pintado ya la tela del olvido, cuando los versos empujan por escapar de un gris grotescamente grosero, cuando el hálito de un grito se ha perdido en el silencio, cuando el sonido de un aviso se ha enquistado en el oído, cuando las fuentes para beber han cerrado fuerte el grifo, cuando una pandemia repentina ha maltrecho la cosecha y los rebaños de cebúes se han sublevado entre los barrotes del cercado, cuando el río ha perdido el cauce y ha obviado el esquilmado lecho en pos de la sequía más mordaz, cuando los esteros derivan a barbechos y la luz de verano simula ser polar, cuando las nubes anuncian tormenta y sólo caen rayos de barro sobre los jardines de anís y menta, cuando los cayucos naufragan al llegar y las pateras navegan a ciegas por el mar, hay que modificar radicalmente los modelos, arrancar de raíz la ruindad de los proyectos y ahuyentar sin excusas la ubicua mezquindad.
Iremos a las tierras altas
Iremos a las tierras altas para ver cómo le cambian el trapo al muerto, iremos a las tierras altas para verlo al fin convertido en ancestro dejando así que la tradición bendiga la historia de un pueblo.
Tierra, aire, agua y cielo eternos. Entre juerga baile y alcohol celebran el segundo entierro. September 10 Sólo queda
Vagando van por el cerebro aspas de humedad, o de océano furioso agitadas por los vientos de un ciclón que al quererlas retener huyen tercas, sin remedio.
Sólo queda triturar los granos coloridos de pimienta y percibir unos segundos su reinado ahora declinado, sólo quedan unas luces hechas de todos los azules que se pierden entre el espacio y el silencio al quererlas definir.
Y se pasean a manera de fulgurantes fogonazos las ninfas de las cascadas, las princesas destronadas, los piratas encumbrados, los tesoros abismales, los corales, ya esqueletos muertos blancos, los barcos a la deriva entre victorias y naufragios, las piedras colocadas para sortear el barro, los charcos de chocolate, tinte indeleble adherido a mis botas como el polvo al camino, los pelos impeinables de chiquillos todo voz, y los poblados vegetales incautados por el sol.
Sólo queda el flotar de las plantas por el vidrio del canal y el navegar por las aguas de un serial intemporal, sólo queda incorporar los recuerdos a los sueños, poner palabras hiladas a los paisajes descubiertos, dar entidad a los momentos que la memoria esculpió, pegar los sellos a las postales que nunca enviaste e imaginar los comentarios de aquellos destinatarios que jamás lo fueron, que incluso no existieron o que nadie sabe cómo son. Sólo queda un camino recorrido de antemano imaginado. Sólo queda la deriva enmarcando alguna imagen digital. Sólo queda la evidencia de un pasado empaquetado por aromas étereos aireados en septiembre algún rato que obcecado se abstrae a un presente excesivamente candente.
Sólo queda llenar de proyectos el calendario más gregario y conducir cada objetivo a alguna cima elevada justificando así el valor de la monotonía, de lo cotidiano, de esta manía de insistir osando pisar siempre el mismo asfalto y no escapar por la bisectriz de un ángulo alado rosado o blanco.
Sólo queda despertar cada mañana con los rayos de la misma ventana y tener la certeza de que aún quedan sobre la tierra parajes, suelos, condimentos, sabores y nuevos lugares para poder modificar la perspectiva, para poder renovar puntos de vista...
September 07 DesdibuixDesdibuix
És un desdibuix sense esborrany previ, és un gargot informe, quasi una taca, sense color predefinit, ni calent ni fred: tebi i indefinit.
És un estat entre la vela i el somni, és rancor, malenconia i tristor, és un forat que s’inicia dins, al lloc dels instints, és mercuri que es menja l’or, és un mapa que no amaga tresor, és l’oblit d’un temps eteri, de la sorpresa feta senderi, d’un passat recent fossilitzat pel sublim de la monotonia, pel suplici del dia a dia, pels plannings més programats als cronogrames, és... un ram florit de melodrames.
Els experts l'han batejat com "síndrome post-vacacional" -és el nom que li han posat-; és, però, un fantasma, una mòmia que fa por, embolcallada entre llençols de mocs i plors; un desfici que s’afana inútilment per què surem al rum arrangé del benestar, per recordar el gust impactant d’un gra de pebre al mastegar, per enyorar un agost que mai no tornarà, que ha quedat empaquetat a un arxiu que el futur esvairà.
Encís de Madagascar
Encís madagascariensis
(imatges que han aconseguit entitat lletrada )
Agost 2006
Isabel Barriel
I. Encís madagascariensis
Illa gegant, seu d’espècies endèmiques, flora i fauna espectacular, barreja ètnica dels dos continents que uneix l’oceà, i l’herència francesa: maigret du canard, fromage i mousse au xocolat.Llums voluminoses, colors inversemblants, matisos indescriptibles i un vernís brillant de netedat. Economia de subsistència, subsistència humana de precarietat. Vida tropical, ciclons, arbres màgics i gent amb dignitat.
II. Arbres Imagina un paisatge amb volum i extens, una estepa amb gramínies esgrogueïdes i molts arbres esporàdics amb troncs de patiments antics. Carregats de dubtes alguns, amb corbes que formen interrogants, esvelts i sobris uns altres que tallen perpendiculars l’horitzó, baixos i esquifits alguns, encongits per velles sequeres o per un destí nefast. Uns, amb fulles gegants. D’altres, nus com la més crua veritat. Imagina un paisatge que s’escapa cap el tard.
III. Costa del sud
Costa del sud, anant de Tulear a Ifaty, poblats sobre la platja. Cases vegetals, parets de fibra, sostre de palma, nens i nenes pentinats pel vent, arrebossats els cabells de sorra i sol, cridaners petits coberts d’arena blanca. Se sent que lluny, allà a l’escull, trenquen les onades que arriben terribles i compassades. Fons sonor, brogit marí, remor de navegants i vells naufragis, aigües braves de l’oceà Índic.
IV. Trencadís
Trencadís de miralls mitges llunes escalonades, corbes de nivell escapades dels mapes. Arrossars omnipresents, aigües per emmirallar els núvols del cel, i atreure els martinets de plomes blanques.
V. Excursió nocturna
Per anar a veure animals només cal una nit fosca a l’hemisferi austral, un guia expert amb una lot gastada i caminar per l’asfalt d’una carretera llisa, negra i ben traçada. A les laterals masses vegetals espesses ens enfoca el guia ara un camaleó, petit com el dit petit d’una mà humana, ara una granota diminuta com l’ungla del dit gran de la mà d’abans, i un escarabat- girafa, i un insecte- pal i els ulls rodons brillants i grans dels lèmurs que ens estan mirant des dels arbres més alts. I rubrica el safari visual la cua lluminosa d’un cometa celestial.
VI. Certes estampes Certes estampes d’Alabama es reprodueixen als carrers, als mercats i a la costa d’aquesta illa africana. Cossos elegants amb el ritme ficat al pas, la pell de té, cafè o xocolata, indumentària acolorida i variada, barret afavoridor de palla i el somriure acollidor a la cara. I l’activitat en calma no para.
VII. Orquídies
Agost, hivern a l’hemisferi sud, poca floració encara, que fins la primavera no esclata. Pengen dels troncs les orquídies. Algunes, endèmiques. Com la orquídia negra madagascariensis, de color lila, planta epífita.
VIII. Postres
Banana nature, banana flambeé, banana caramel. Ananàs nature, ananàs flambeé, ananàs caramel. Dubtes i combinatòria a l’hora de les postres d’aquells menús afrancesats que ens oferia en Ferdinand.
IX. Recordar una albada Recordar una albada entre les boires, capes espesses de buit jugant a amagar figures, estratègia d’uns escacs dissenyats per la il·luminació quan la bellesa matina i tot el voltant esdevé imatge de miratge... Recordar els rostres de la rodalia, amb expressions de cansament i d’alegria portant al mercat tota, tota la collita: alls relligats fent rams penjats de canyes, tomàquets vermells diminuts dins de cabassos, pebrots i indiscriminades verdures, sacs d’arròs, d’herbes, de carbó, fustes i troncs de totes mides... I mentre desfilen persones i carretons, desfilen pel camins i pels ponts a la distància més immediata, lluny, molt lluny apareixen roques- muntanya de gran alçada i a l’entremig, ni al fons ni al primer pla, arbres com fantasmes i cases de fades entre capes ennuvolades. La distància pren identitat, la llum dona volum a qualsevol aparició, tot sembla real dins d’un somni del que, tal vegada, com que és tant d’hora, encara he de despertar.
X. Pel Canal de Pangalanes
Sortim del Palmarium navegant pel llac quiet, tranquil, flotant. I arribem al canal on l’estètica levita silenciosa, calmada i sublim feta llum entre l’aigua i un cel de tarda transparent, infinit. I la vegetació flotant s’apodera del canal per posar un toc amb ses flors de color malva.
XI. Cementiri pirata a l’illa de Sainte Marie
El món vegetal s’ha fet jardí a l’illa, no mancaran mai flors als sepulcres dels pirates i ses làpides ennegrides per segles d’humitat contemplaran amb placidesa verdors vegetals. Ens empeny l’ultima llum del dia en fer la luctuosa i majestuosa visita, el risc de foscor imminent ens posa pressa a les passes: hem de jugar amb el nivell de la marea; com que ara ha baixat es pot anar per una passarel·la lliscosa i patinant feta de pedres i fang. És un patiment constant, és una feixuga marxa per arribar bufant al cementiri pirata, aquell turó de llibre i de màgia pintat de verd sobre un mar de plata, amb vistes al cel que ens amenaça amb la nit imminent més paralitzadora i de negror tancada sense lluna mi estels, tan sols amb núvols grisos volàtils fets amb els vels d’aquella princesa malgaixa enamorada d’un aventurer que navegant pels oceans va ser pirata. Fruir allà dalt de les visions més clares, volar per la llegenda i haver de tornar al món real per aquell camí tenebrós fosc i relliscant, ai!, després de visitar amb afany el famós cementiri pirata.
XII. L’arbre del viatger
Arreu, com un vano obert ballant el seu brancam lentament sota el cel en calma. És l’arbre de dues dimensions, fulles gegants de bananer i vocació de cantimplora, doncs emmagatzema al seu tronc aigua per calmar així la set dels viatgers assedegats. És el símbol de Air Madagascar, i en créixer de est a oest, també fa funció de brúixola vegetal.
XIII. Tana
És Tana la capital de Madagascar. Ciutat interior, allunyada del mar, seu ancestral del misteriós imperi malgaix. Com una mina a cel obert, extensa, no te l’acabes amb una llarga mirada. Té desnivells, molts turons, barris de ciutat marginada, cases amb jardí d’un passat colonial cansades de lluir, algun palau de memòria tronada, restaurants d’alta volada, edificis moderns d’alçada desproporcionada i llambordes destarotades per caure a les cantonades. Parc mòbil envellit i pudor de pixum a bafarades. La misèria i la vida agermanades.
XIV. Queden al tinter
Els baobabs nans, els baobabs gegants, les beines de la vainilla, les orquídies florides petit comette, la badia de Sant Agustí, les cases amb rostre humà, els camaleons de colors canviants, la papallona nocturna més gran del món, les diminutes plantes carnívores, els ràpids blauets entre els manglars, els abellerols que semblen pintats, els zebús de presència constant, els palafits al costat del mar, la finestra geològica d’Isalo, els cocoters, els rius i els llacs, els pousse-pousse, transport de tracció personal a l’estil més oriental, els filets au poivre verd avec frites sempre presents, els cabassos i cistells de ràfia, colors i textures, artesania en fusta, la febre de l’or dels petits nous pobles del interior amb mines de safirs estrenades fa poc, les tortugues rescatades del consum humà, l’aye aye estimat d’en Gerald Durrell, i ses històries del "Rescat a Madagascar". I els minerals, i les libèl·lules, i tota mena de llangardaixos, i les serps de colors safir i beril, i el fang vermellós després de la pluja a ràfegues a la vora de l’oceà, i les piragües per travessar a l’illa des Nattes per quatre rals, i els bitllets d’ariarys bonics i amb franges brillants, i les balenes que volen lluir els sortidors de dibuix d’infants, i les llagostes que havies d’encarregar, i les cerveses "Three horses"de mida familiar, i les introduïdes espècies per cuinar a un país ple d’espècies endèmiques a conservar. Bosses de grans de pebre, clau, bastons de canyella i fals safrà, sucre de canya amb extracte de vainilla i tota mena de sal. Mel d’eucaliptus i buguenvíl·lies de tots els colors que es fan i es desfan, i la flor de Pasqua de mida gegant i tots els verds que t’enlluernen, i la desforestació de segles, i el bosc primari, i el bosc secundari, i les lianes, i un capvespre veient l’horitzó amb l’escala de colors entre el bosc espinós, i el bosc pluviós d’alguna reserva, i aquells cocodrils del Nil introduïts ensenyant-nos les dents. I un idioma de mots impronunciables per quilomètrics. I uns barrets de disseny per les seves formes i additaments, d’ús quotidià i elegància gràcil i extrema. I uns mercats assortits amb ferros de forja, fustes de palissandre, fruites i hortalisses de nom misteriós, filaments i grans i llegums i arrels i soques i pols entre aliments i remeis màgics, i sacs de carbó i feixos de llenya, i roba apilada i eines pel camp i ampolles reomplertes de líquids estranys com fluixos de fades, i amulets encantats. I aranyes, i palmes i palmeres de totes menes i maneres. I la Cascada de les Nimfes, màgia mineral amb decoració d’humitat vegetal.
XV. S’ha acabat
S’ha acabat el temps de la vainilla, de jardins botànics pel carrer, de cuques de llum amb la primera fosca, d’un oceà que va i ve... S’ha acabat buscar lèmurs pels brancams, lesionar-te així les cervicals, veure llurs equilibris i salts inversemblants i els ulls tendres i incisius i interrogants. S’ha acabat trepitjar (xop, xop) la sorra tova que la marea abandona i buscar petxines corals i alguna closca. S’ha acabat sopar tant d’hora.
XVI. Reflexions post-viatgem
Surto al carrer i Barcelona està despintada. Els colors, gastats, esvaïts, cansats, els hi manca intensitat; pàl·lids i neutres els blaus del cel, destenyits els abillaments i les pells i les cares de la gent. Les mirades, sense propietaris. Les expressions, ennuegades. Músties les figures, arrossegades.
FI
September 04 Xàfecs
Els xàfecs impulsius ens proposen rius per circular mentre ens renten generosos tot l’exterior del cotxe. Dubtem fins a límits preocupants per abillar-nos al matí mentre ens resistim a arxivar les mànigues curtes. La nostàlgia de la llum zenital ens duu a idealitzar records mentre la vida ens empeny al buit més ignot de les imprevisions. Retallem els traços gruixuts dels nostres manuscrits mentre llegim les postals dels amics que han viatjat lluny. Redescobrim el ritme etern que ens marca el pas a diari mentre projectem fugides concentrades en dates vermelles. Recol·lectem mots farcits de nostàlgia mentre les fotos de l’estiu semblen cada cop més alienes. Mirant per la finestra veiem com perd la llum intensitat mentre esperem el canvi d’hora, rellotge en mà. Bufen certs cops primerencs de vent mentre les fulles aviat suïcides ignoren les forces del destí. Evoquem l'ahir que ens col·locava catifes toves de tardor mentre busquem amb la mirada escenes relaxants al nostre entorn. Migren passant pel nostre cel les aus empentades pels freds futurs mentre restem amb moviments radials per terra prescindint dels vols. Suportem amb distinció pacient les caravanes quotidianes i festives mentre somiem amb embogir el nostre calendari i els seus protocols. Perd la nostra pell aquell color bru de decoració solar mentre ens demana el cos modelets de la nova temporada. Estrenen als cinemes novetats, comencen els cursets anti-estrès, queden les joies de plata deslluïdes i tancades, reprenem els sopars dels divendres prescindint de les terrasses, reservem estades boletaires a hostals acollidors, torna a sortir el vi negre a taula, perden les sopes aquella fredor de la nevera, el gas i el microones guanyen espai a poc a poc, es redueix la varietat de fruites al mercat, apareix sobre el sofà la manteta agafada a l’avió, inauguren noves exposicions a les sales de sempre, han crescut les extremitats de la mainada, han crescut les orelles de l’àvia han crescut els comptes dels milionaris, han crescut els deutes dels assalariats, han crescut les hores de la nit (lladregota indecent de la il·luminació solar) ha crescut la mandra del matí, van marxant les flors del prats i dels jardins, ha fugit el verd brillant del camp, triomfa el gris al cel, ha perdut el mar banyistes, ha perdut l’estadística turistes, i el rerafons de l’aire urbà ens anuncia que la tardor ja està estrenada September 03 És la rodaÉs la roda
Ja ens ha atrapat!
És la roda del quotidià
que ens col·loca la vida
per moure'ns els engranatges.
Que ens avorreix
beneïnt els dies de calma,
que ens modifica el rictus sovint,
que ens incita a anar enllà,
que ens modifica les ingerències,
les virtuts i els defectes,
les imatges i els conceptes,
les remors i els projectes.
És la roda
NadandoEntre las olas de la incertidumbre
y la espuma del saber
voy nadando por las aguas
de la vida que el destino me propina.
No seré la campeona
ni me dejaré quedar atrás,
acudiré con mi mejor ritmo
a engrosar el pelotón
de los que insisten en actuar
aunque no vayan a ganar
(somos quienes nos conformamos
con el hecho de participar).
September 02 RetrobadaLa mateixa pantalla,
una retrobada amb el blog
revisant els antics posts.
Ubicar-hi les més recents vivències
a la trama ordida prèviament
buscant el ritme del propi batec...
S'enganxa el grisS'enganxa el gris a la vida
els colors s'esvaeixen als fluids de l'ahir,
és ara prioritari estipular el quotidià,
posar a nivell d'importància extrema
tot el que ens col·loca amb sentit a la realitat.
I matinar per trepitjar de nou sols coneguts
i caminar pels vells senders d'asfalt
i copsar llums massa familiars
i lloar conclusions d'antuvi esperades
i rondinar de la calor que encara ens amenaça
i esperar sorpreses que l'efímer ens escatima
i caldejar amb rumors inventats
les noves que la tardor ens renovarà.
I esperarem que el vent del nord
ens porti pluja fresca
i esperarem amb innocència
una albada especial
i signarem postals alienes
i voldrem canviar el drap
de morts amb vocació d'ancestres
i anirem a cercar bolets
i recollir-los amb devoció extrema
i trepitjarem amb plaer
la molsa tova dels boscos...
I tornarem a distribuir les feines personals
pel calendari laborable
per tal justificar el salari
i cobrarem un sou per principi precari
que s'esmicolarà entre els dits,
igual el temps que va ser oci
queda fos a l'aiguabarreig inocu de l'oblit. |
|
|
