Se’ns esmicola el temps

a cada passa,

va fugint, desapareix,

se l’emporta la rosa dels vents,

marxa traït per la memòria,

és neguit que desplaça al futur tots els projectes

i la convicció de que s’esvaeix

quan vols recordar que existeix.

Passeja petulant pel teu davant,

va datant les mòmies i les dents,

fa pedant als il·lustrats,

envelleix el que ha passat,

col·loca la gent on es mereix,

modula les ones de la pell,

harmonitza el ritme del vital funcionament.

Accelera els bons moments

i eternitza la fatalitat dels nefastos esdeveniments.

PARTICLE PROPAGATION IN NON- TRIVIAL BACKGROUNDS:

 A QUANTUM FIELD THEORY APPROACH

Cuando delta y pi y omega

huyen de una lengua muerta

y se escapan para flotar

por los modelos estocásticos.

Cuando la geometría euclidiana

es sólo epistemología bibliófila,

las curvas arrugan el tiempo

y el espacio es sólo luz en un espejo.

Cuando nada es lo que parece

y la matemática pierde la numeración,

cuando el público escucha con atención

y oye una voz sabia que apenas entiende.

Cuando vibra el patrimonio inglés

el cañón proyecta información,

te fijas en la rítmica entonación

el tribunal manifiesta interés,

las partículas son y no son,

se expande el universo

y todo suena a verso

o a armonía cósmica de lo intenso,

cuando eso pasa, nace un doctor.

Or a la sorra

al ritme de cada onada,

singlot marí abans de la tronada.

Després, nit i somni i sols silenci

per deglutir mots o un so eteri.

Superbes cuques de llum,

estrèpit nocturn

entre l'herba sense escrúpul.

Espurna, guspira, efecte.

Al naixement de cada vers

un esclat de mots,

lluiten pel protagonisme

fluint del gran silenci fosc.

I reclamen les paraules presències en paral·lel,

adjacents o encapsulades a la nau orbital

per sentir la vida dins o transmetre un anhel.

Estrenar una estació

L'eclíptica declinada escurça

la nit més plena de màgia

mentre el solstici d'estiu

ens devora els vells arxius.

Estrenar una estació

que retorna cada any,

que ens col·loca a les vacances,

que avança les albades,

que fa renéixer l'abundor,

que ens omple el dia a dia

de sucre, canyella i salabror..

Coca de pinyons

per a tots els minyons,

coets cap el cel

sota mil estels.

I una gran foguera

que tot ho crema:

la fusta més vella

i les últimes hores de la primavera.

Blau

Blau, blue, bleu, blau,
azul, azulete, azulado,
blavós, blavenc, blauet...

T’emblaveixes la mirada,
quan la llences cap al cel,
cap al mar,
a l’horitzó de la Cerdanya una tarda molt, molt clara,
a les rajoles d’un claustre de Portugal
o a la transparència d’una nit d’estiu esbojarrada.

Verd

És el color de l'abundor,
de les falgueres a les obagues,
dels estanys mirall de la molsa del voltant,
dels baladres amples i florits
i els xiprers que creixen cap a munt
i les vinyes a l'estiu,
amb el raïm inflant-se a cada gotim,
i les nous que et taquen els dits,
i les figues sense obrir,
i la selva humida, seu de totes les foscors .

Les fulles lletges de l'enciam per fer una sopa
i els pèsols entre la sèpia de la cassola,
les tifes de vaca als camins
i les espigues de blat a la Segarra el mes de maig
quan onegen al vent sota els castells.

I el verd que envolta les roselles
i les malves i la ginesta i el gessamí
i les cases que tenen gespa al jardí.

Gris

El borrissol del pingüí acabat de néixer,
la tarda improductiva d’un diumenge,
l’asfalt de l’autopista de la costa cada albada,
la carta escrita a llapis fa quatre anys,
el fum escàs d’un foc que ja s’apaga,
el marc d’un mirall vell de butxaca,
l'aleta del dofí entre l'escuma,
i els bronquis del que fuma.


Brut, plom, plata,
acer i titani,
negre esvaït,
blanc envellit.

Del gris, tota la gamma.

Color cirera

És uncolor de primavera,
és el color de la cirera.
Arracades per a princeses,
pell turgent, aroma dolça.

Granat, vi,
el color de la cirera,
vermell enfosquit,
tresor pedra rubí.

Malva, fúcsia, violeta, lila i rosa...

Desperten flors a diari
per justificar un mots
que són al diccionari
i bategen els colors.

Malva, fúcsia,
violeta, lila i rosa...

Desperten flors a diari.

Groc

L’estiu pinta de groc
els camps de blat a la plana,
les espigues es deixen daurar
pels raigs lluminosos de la tarda.

I quan es sol es cansa,
devé aquell groc taronja,
per a enfocar una nit que neix
feta transparència cada vespre.

Empeny el temps el meu dietari,

aixeca el vent cada full del calendari

i em fa córrer cap el punt de fuga

i avançar enllà sense parades

i obviar reflexions

per mor d’aquella por inconscient

que m’abandonin els coetanis

aïllada a un oblit angular al cercle del no hi ha res.

M’acompanyen, quina sort!, les paraules,

em dipositen pètals als camins

quan el silenci pinta nits

i la lluna daura els pins

i al bosc juguen fulles i branques

per celebrar que la tempesta

precipita el ritus iniciàtic de l’estiu.

Bufa trons,

dispara llamps

s’il·luminen les dimensions

totes,

totes les dimensions

i gesta un demà

que batejat pel futur

ja m’atrapa, ja...

I m’acompanyen les paraules.