Poema de convalescència

Ens pensem que tots els dies són iguals,

que el ritme del temps és regular,

que els rellotges són autònoms,

que la llum diürna és inevitable

i la quotidianitat invulnerable.

Però de sobte arriba un dia especial,

fet de relax, contemplació de sostres,

paciència oriental i tranquil·litat extrema,

i alguna pregunta sense resposta.

I s’escapa el temps vital

subliminat el cos entre llençols,

emparat per la ràdio i la son,

emparat per cops d’arxiu i de sort,

tot sabent que els nadons d’ara

viuran fins als cent vint anys (joves pipiolos!).

Preparemos la verbena

Reunamos ya en las plazas

los barrotes carcomidos,

las maderas deslucidas,

las sillas desvencijadas,

los muebles envejecidos,

los trastos acumulados

y los túneles sin voz.

Preparemos las hogueras

con alimento para el fuego,

nocturnidad para su luz

silencio para el chisporroteo,

que la brisa ya la pondrá el cielo.

Apuntemos a nuestros  perros

a viajes de turismo por la montaña,

regalemos a los niños los petardos

y ultimemos las unidades de quemados,

encarguemos cocas de frutas y piñones,

contratemos un disk-jockey,

llenemos la terraza de farolillos.

                                    Preparemos la verbena

para después de la cena,

pues solamente un día al año

nos da la venia el calendario.

Y así el cambio de estación

agudizará nuestros sentidos,

nos bautizará el solsticio

esos proyectos que aún son borrador,

ese futuro sin entidad, todo deseo…

Vivim ara i aquí un maig

d’esllavissades tèrmiques,

de dies infinits amb llums clares,

migdies llargs, núvols prims

i flors de noms encisadors.

Ens atrapa la floració,

ens esparvera amb tos, esternuts i mocs

aquesta florida estació.

Al·lèrgies a dojo,

les esperances en les vacances

(un mot fins ara seu de vacuïtat)

que ja comencen a tenir entitat.

Aniversaris, casaments,

festes fins ben entrada la nit

contemplar el cel fosc infinit...