Entre el cel i la sorra

Marxo a viure

entre el cel i la sorra,

a un espai immens

amb l’infinit com a estora

i llum natural a tot temps.

Ataca el fantasma

de la sequera, ens amenaça,

mentre trobem de cara

una primavera

que la natura ens regala.

Arriba enguany disfressada d’hivern

després d’un temps càlid i sec

que us ha fet arxivar prematurament

ponxos, esquís, flassades i guants.

Sense sol·licituds ni demandes prèvies

entra manipulant progressiva i lentament

l’essència de l’oratge,

la durada de la llum

o el procés de les florides

per insistir en demostrar

que, malgrat nostre fer,

gira la roda, gira com ha de ser.

Veiem que la vida

en safata ens diposita

noves albades, núvols i plugims,

horitzons per abastar amb els peus o l’esguard,

dies llargs per anar a treballar

i uns altres, sempre massa breus,

per ensumar les sorpreses d’ignots indrets

o gaudir-ne amb plaer dels que ja són vells.

I a la carrera d’obstacles

aquesta data de meta parcial

que ha de foragitar gelades

i convida a triomfar un sol brillant,

ens empeny per seguir endavant

catapultant any enllà la llista de dubtes.

Que floreixin les branques tardanes

i esquitxi la llum colors als jardins,

que niïn les orenetes d'abril,

que els núvols esclatin sovint

mullant les poncelles, fanguejant els camins,

regant les terres i els boscos de pins,

i que la glicina no li ombregi la flor al gessamí.

Que les tardes creixin ses hores,

que s’obrin les finestres al cel,

que s’esvaeixin arreu els temors,

que només la nit ens dugui foscors,

que la primavera sigui un cau d'aromes

per a ubicar-ne un món de savis records .

A la vora del Riudebitlles,

al·luvió, sòl per la vinya del merlot,

i més enllà i a escassa alçada, el sumoll.

Ceps amb set de pluja,

i vocació de transcendència,

ritme de la terra a cada sarment,

herència ancestral, estar-hi pendent...

Sentir com palpita la vinya,

veure créixer cada gotim

i esperar del raïm la màgia del vi.

Sabem de cert

que el dia i la nit ballen plegats al cel,

sabem de cert que si veiem l’un o l’altre

depèn exclusivament de la nostra perspectiva.

I és que el punt de vista

ens condiciona la percepció:

deduïm que és adequat ser sempre turista

per contemplar el món de forma relativista.

Hi ha un temps sense nom

fet d’esguard cromàtic:

cada color devé un altre

quan li esbrines el mot.

I és llavors quan la llum és omnipresent i finita

i juga amb els núvols si n’hi ha,

dalt d’un horitzó inflat, esfèric i llunyà.

I et tornes universal

contemplant la luminotècnia natural

d’una foscor dissimuladament concisa,

que es va arraulint al teu voltant

amb un procés de lentitud i calma,

majestuosa, silent i regnant...