Isabel's profileVersosconversosPhotosBlogListsMore Tools Help

Blog


    February 06

    Naces

    Naces a diario abriendo los ojos,

    te obedece el mundo si le ordenas cosas banales.

    Las evidencias se muestran,

    pasan las horas, caminas, te peinas,

    desplazas los piojos mientras cae la caspa sobre tu espalda

    y la anatomía de miles de nubes desgaja esperanzas.

     

    Tiran en el cine pianos al mar,

    recurren las ratas a vivir en las cloacas,

    suben columpios los niños al cielo,

    pasean las letras en hojas que el viento desplaza

    y el césped acoge las vidas rastreras de los que no pueden volar.

     

    Y siempre te quedan las noches

    para soñar una aventura, para soñar naufragar.

    February 04

    Poseía poesía

    Poseía nuestra princesa

    poesía, corazón de colibrí,

    y palpitación intensa

    entre aromas de pitiminí.

     

    Tenía tendencia a los desmayos,

    las miradas de soslayo,

    suspiros entre organdí

    y lamentos en lengua inglesa.

     

    Sus cuatro perros enanos

    eran canes de postín,

    pero ensuciaban el jardín

    dejando restos marranos.

     

    Poseía nuestra princesa

    poesía en su expresión,

    poseía poesía

    la princesa en cuestión.

     

    Hacía juegos malabares

    entre elegancias y desmanes,

    rimaba coplas y cantares,

    entonaba a diario una canción.

     

    Procuraba desentonar intentando

    conseguir el enojo de las nubes

    y lograr combatir de su reino la sequía

    con el agua de un generoso chaparrón,

    o chirimiri, o incluso una leve llovizna.

     

    Pasaron días de sol,

    pasaron noches plagadas de estrellas,

    pasaron años en la Tierra,

    pasaron siglos de historia

    y la princesa que poseía poesía al fin consiguió

    lluvia, gotas de cielo, cofres de agua,

    chaparrones para vivificar el terreno,

    zumo bendito que resucita el suelo.

     

    ¿Sabéis ya qué decía la poesía que poseía nuestra princesa?

    Pues la poesía que poseía la mencionada princesa decía:

     

     

    Lluvia, gotas de cielo, cofres de agua,

    chaparrones para vivificar el terreno,

    ¡zumo bendito que resucita el suelo!

     

     

    Y de esta manera envejeció la princesa hasta morir en su empeño;

    debemos ahora todos recitar la poesía que ella poseía,

    pues deseamos de nuevo que lluevan las nubes del cielo

    con objeto de reducir de inmediato esta penosa sequía.

     

     

     

     

     

     

     

     

    February 02

    A prop de terra

    M’ha rebotat el cos en precipitar-me
    des del metro seixanta tres que em manté,
    m'ha rebotat amb la calma de la càmera lenta,
    des de la contingència més íntima i solitària,
    des de l’accidentalitat més impune,
    amb el cansament a l’esquena de les tardes de divendres,
    amb el deure incondicional imposat per la llei física de torn.
    M’ha rebotat el cos.

    Un salt, voleiar, deixar-me caure a poc a poc...

    Aterrar a aquestes rajoles noves, rosades,
    quadrats enormes de quan s’acaben les escales,
    percebre-les, tot fredor, amb la cara
    des d'un contacte visual de proximitat.

    Estic temptada de quedar-me així una eternitat.
    Ningú s’ha assabentat. Ningú.

    He pogut trencar-me la crisma
    en la més absoluta privacitat.

    He quedat esparracada al terra,
    m’hi ha portat una carrera prèvia:
    després d’agafar amb embranzida la pujada
    d’aquells quatre graons- artesania dels paletes, la última brigada,
    i trepitjar de manera contundent la tireta metàl·lica
    que unifica els terres, m’ha patinat una sabata.


    L’equilibri, delicat, ha trontollat
    i m’ha fet perdre la verticalitat
    amb la fortuna que m’ha atorgat la lleugeresa
    als moviments imposats per la meva gràcia
    i la força de la gravetat, molta, molta suavitat.

    Veig les ulleres a dos pams,
    buf!, no s’han trencat.

    M’aixeco a poc a poc
    malgrat la temptació inconscient d’abraçar una horitzontalitat eterna,
    m’aixeco amb la tremolor instal·lada a l’ànima externa, als ossos,
    a la carn, a tots els trossos que l’anatomia em defineix.
    El canell! El canell? Bé, sa.
    El genoll! El genoll? Bé, sa.
    I el colze, i la nuca, i el nas, i tot i tot.
    I tot. Bé. Sa.


    Respiro satisfeta,
    no em cal anar a l’hospital.
    Conservo la mobilitat, observo,
    en recuperar l’habitual caminar.


    L’endemà- avui -, recordo
    aquells llargs segons en que l’aire era un núvol per flotar
    i l’episodi cap el terra un viatge al no sé què passarà
    mentre un mal lleuger m’acarona parcialment una clavícula i el braç.


    Accident laboral? Somni? Record?
    Va ser una caiguda lenta
    per sortir-me'n il·lesa de debò,
    ai, senyor! Quina lliçó!