Cuando todos seamos nada

nadie habrá para llorar

los antiguos desatinos

ni las traiciones del destino.

Cuando el mundo sea un desierto

y no lo habiten más que muertos

los honores, el clamor y los olores

serán pasto de cero sensaciones.

Nadie habrá para llorar

ni echar flores al mar.

S’atura el temps

S’atura el temps

quan la lluna il·lumina el silenci

i condueix la nit a ser misteri.

S’atura el temps

quan llisca el vent

pel brancam del bosc eteri.

S’atura el temps

quan un branquilló de vesc

foragita fatigues i estrès.

S’atura el temps

quan veig al pessebre

figuretes detingudes sense alè.

S’atura el temps

quan m’amaga el cel

a l’ombra d’un avet

i em gira del revés

fins que em xucla una bombeta

i cremant-me el poc que sóc

em consumeix fins el no res.

Ja se senten les petjades

cada dia més a prop,

s’acosta aquí el brogit

i neix algun que altre desig.

Ja arriba, ja és aquí!

És la immensa caravana

d’uns Reis sense país,

dels monarques ideals

que sols actuen pels Nadals.

La gran cohort de patges

carrega cofres sobre els ases,

i baguls sobre els camells

on hi duen cartes dels nens

dirigides als tres Reis.

Juguesques, cançons i endevinalles,

i a totes les acampades unes rondalles.

S'ho passen bé els Reis

a la llum dels estels!

Què serà?  

Què no serà?

Què serà el que em portaran?

Ja se senten les petjades

cada dia més a prop,

s’acosta aquí el brogit

i neix algun que altre  desig.

S’apaivaga la llum tènue d’hivern

mentre s’encén al cel el primer estel.

S’inaugura una nit més

perquè regnin els tres Reis

a aquella quadrícula paradisíaca

retícula horitzontal de desig fonedís

i horitzontal de remota possibilitat

que traça a la xarxa un ram de jocs.

I es fa llarga cada hora,

i és infinit i inacabable aquell insomni

que rebregant els records

els aiguabarreja amb un soufflé d’il·lusori.

Llinda la vida amb els somnis

quan la nit perd sa foscor

i és llavors que el primer raig de sol

il·lumina les idees

estimula voluntats

fa girar rodó el dia a dia

i atorga una fita a cada minut.

Es generen amb sorprenent autonomia,

quelcom vital intern els empeny plàcidament

i són peces d’un tot que es composa dia a dia.

L’automatisme dels mots amb autogestió,

llurs corredisses entre silencis sublims

i aquella empenta natural per adquirir entitat...

Surten com el fred al hivern,

com les imatges al cinema,

brollen com l’aigua de les fonts.

Relativitzen dubtes i pors,

fan girar rodó les sínies de mes fires,

i engreixen les frontisses del destí.

Totes les llums del cel,

cada fanal de la plaça,

i el vell far de l‘est

s’han posat avui d’acord

per il·luminar del tot

una nit de boira i neu

retallada d’antics somnis.

Núvols a ran de terra

i les taulades ja cobertes,

el mar amb l’aigua quieta

i un vent lleuger, fredor extrema.

I tothom a l’illa blanca

te pressa per anar a missa del gall

lluint al carrer del poble

silueta i ombra amb compàs de ball.

L’erol

A resguard del vent del nord,

al peu del cim més alt de la carena

florí un erol de rovellons;

m’encisava els sentits a la pineda.

M’atrapà allà tanta bellesa

que vaig estar una llarga estona,

i en declinar la llum solar

i sentir aquell brogit exclusiu al bosc

de l’hora incerta del capvespre

vaig córrer cap el poble.

-No portes res al cistell!-

deien les veus amb cantarella.

Jo em limitava a fer un gest de conformada

i contestava: - ja hi tornaré demà a l’albada…

I és així com cada dia

sortia al matí entusiasmada,

per contemplar l’erol

i veure com creixia.

No trobo millor companyia

que escriure  poesia...

Els mots acurats amb el seu propi ritme

 canten fluïts entre silencis mai dits.

Una sola foguera

pot cremar un a un cada poema,

com la remor de la guerra

eclipsa l'udolar d’un llop.

Sobreviurà, però, cada vers

a la memòria del meu univers

que es retroalimenta

del dret i el revés.

S’encén un fanal al carrer.

Cada llamborda emmiralla un reflex

i la pluja neteja de núvols el cel.

Esvaeix l’aigua la boira,

et remou les cabòries

t'emmarca la mirada,

el perfil i l'alè...

Es mulla el carter,

fuma el botiguer,

surten nadales

entre les parets

i corre la gent

darrera el no res.

S’encén un fanal al carrer.

Ens ha arribat el fred a l’hemisferi.

Ve radiant, gelat, ple de misteri:

ens fica a les cases,

ens fa lluir la llar de foc,

ens porta el Tió del bosc

i mil llums quan es fa fosc.

I tot el vent i les nevades

i les pluges torrencials

seran providencials

si tenim bones teulades,

botes noves per estrenar

anorac i un bon berenar.

Ens ha arribat el fred a l’hemisferi.

Ve radiant, gelat, ple de misteri.

Huyeron ya las golondrinas,

llegó el tiempo de aspirinas,

noches largas y sopor…

En la calle no hay calor

ni gente por las esquinas.

Nos ha caído encima el invierno,

helado, desangelado y descarado

sobre los tejados ya ajados,

sobre los solares sin pajares,

sobre todas las intemperies,

sobre los congéneres homeless.

Recurrimos a interiores,

a bares, tascas y restaurantes,

al calor de los hogares,

a los porches o albergues,

a los almacenes o puentes,

a las puertas desvencijadas,

a locales abandonados,

a cajeros mal cerrados

recopilando diarios y cartones,

buscando por las orillas de otras vidas

alimentos, abrigos, colillas,

parapetos, rincones y recovecos

para enfrentarnos a un invierno tan ingrato.

Que us il·luminin

les llums acolorides del deserts,

i us guií un rastre savi el camí.

Que la remor de les tempestes

i el neguit de desconèixer l’esdevenir

us derivin vers la prudència més agosarada.

Que la capacitat per llegir entre línies

i d’endevinar progressos per canviar el destí

us acompanyin sempre, fins a la fi.

Que l’art sigui una descoberta constant,

l’aprenentatge una fita   

i el sol surti al vostre cel cada matí.

A Weird experience

First of all I have to say that when I was a child I lived in England with my family for nine years, so I studied my primary education in an English School, and all my friends were English children.

Now I am going to tell you a private story that nobody knows yet

Four years ago, one night I was alone at home and I felt bored, so I switched the telly on. Then I got a terrible fright:  Y was seeing a woman who was exactly like me in the screen, But ”she” wasn’t  me , she was my “other me”. I noticed that immediately.

She looked very worried, and then I heard his voice, it sounded like mine; it was the same; she began to tell me that her name was Montse and she was living in the fourth dimension. She said “I feel confused because I don’t know who I am, so I come here and I want you to help me”. Then the lights went out and the room was in total darkness.

I didn’t understood anything, I felt perplexed and nervous, but I couldn’t  stand up of the sofa. I don’t remember anything more. I think I slept there, because I was still on the sofa at the morning. Then I noticed that something had changed: I wasn’t the same Montse, I was “the other Montse”,   the one of de fourth dimension, because “she” caught me.  Since then I’m not me, I’m the other. I’m sure.

If you ask me why I am sure, I can answer “because I had forgotten all my English when I woke up that morning” I kept all my memories, but I couldn’t speak English.

Now you already know because I am studying English.

Baixa aigua pel rierol

saltant entre les roques;

busca un lloc per arraulir-se

i una bassa la recull.

Al voltant, penya-segats

envaïts per moltes plantes.

Entra un raig de sol brillant

que fa esdevenir l’aigua mirall

i diamant cada nenúfar.

El reflex del blau celeste,

uns núvols itinerants,

i el verd de la molsa veïna

fan d’aquest indret

un espectacle frisant.

Juguen unes onades concèntriques

amb el vent salat de l’est

i unes nimfes lluminoses

s’alcen de la bassa mateix.

Són intemporals, són impetuoses

salten com gotims madurs dels ceps,

com les granotes d’un conte per nens

i es pengen saleroses

de les lianes i arrels.

Vestides van de blanc

amb corones de cristall,

collarets anacarats

i reflexes daurats.

És una visió inesperada

i el seu domini correspon

als lletraferits i a la gent infantil.