L’aventura, el risc…

 

 

Anar a buscar bolets,

fruir de les imminents troballes

que una tardor tardana ens ofereix.

Seguir bosc amunt

lluint un cistell ja mig ple de rovellons

entre el boix, el cel i la pinassa.

 

Trepitjar el terra de la Cerdanya

escanejant-lo amb la mirada

sortejant desnivells, pedres i branques,

revisar amb afany tota la muntanya

entre estones ermes

i d’altres plenes.

 

Perdre els camins,

ser ningú al cor del bosc ombrívol

lliscant lateralment avall, a l’atzar,

clavant-te punxes als dits de les mans

i esgarrinxant-te els braços

patint una massa vegetal massa frondosa.

 

Contemplar un futur incert

sabent que no és possible tornar enrere,

que és inevitable seguir cap al davant

(el que sempre passa a la vida quotidiana)

mentre una remor llunyana d’aigua

ens ofereix la única fàctica sortida

a aquell cul-de-sac pèrfidament inesperat.

 

I arribem al rierol,

caminem pel la llera

amb les botes levitant

i aigua gèlida fins el genoll.

 

S’espanta sota la transparència

d’aquell corrent anònim un peix veloç.

S’espanta en Puk:

ja no pot ni fer ballar la cua.

M’espanto jo quan sospito

que hi pot haver una trampa de la geologia,

una cascada, un tobogan o una gran baixada.

 

Em pesa la motxilla, em pesa la collita,

em pesa la inconsciència d’aquella aventura

farcida de risc i absència de clarividència sobrevinguda.

 

Tot el drama s’esvaeix,

la fortuna ens acompanya,

en breu ens situa el destí

i l’esforç al camí de baixada.

L’aventura, el risc... quina passada!

 

 

t’esquitxa el cotxe,

bateja les flors,

neteja els arbres,

reviu els horts,

espavila la vida.

 

Degoteig, riuada,

diluvi, ruixada...