Els canons, de neu.

Les pistoles, d'aigua.

Els soldadets, de plom.

Que totes les batalles

que les guerres i les pors

siguin a partir d'ara

 caducats malsons.

Els canons, de neu.

Les pistoles, d'aigua.

Els soldadets, de plom.

(Dia internacional de la no-violència i la pau)

Quan la son et tanca els ulls

i l'energia vital s'esfuma.

Quan tot demana esforç

i et costa massa articular els mots.

Quan t'amenaça la mandra

i t'atrapa el no res.

Quan la llum esdevé molèstia

i la remor et bressola plàcidament.

Quan perds la consciència

marxant lluny d'aquest món.

Dorms.

La llum freda

de lluna plena

omplia el cel

damunt de Siena.

Com una nit de mentida

entre torres de vida antiga,

era la llum freda

de lluna plena.

Prendre un capuccino davant d'un Duomo

rosa, blanc i gris fosc, ratllat,

gegant sota un cel canviant.

Olor de cafè acabat de fer,

assaborir tot l’aire de l’espuma amb formes circulars:

cara de madona,

brancam d’arbust,

lluna pintada,

fulla de roure,

castanya torrada,

cor, flor, col de l'hort,

bombó d’avellana;

tirar-hi el sucre i remenar a poc a poc

sentint com el metall i la porcellana fan so.

Ingerir-ho com la terra xucla gota a gota la pluja.

Balcons i finestres,

carrers laberíntics

entre places de marbres antics

palaus ducals i botigues de vi

i façanes de tots els tons:

ocres i torrats, terra de siena,

siena oxidat, grocs i torrats,

vermells de fang amb cornises guix blanc,

taronges cremats, cremes il·luminats...

Banderoles de les disset “Contrades” de la ciutat

entre làmpades de colors de flors

i bombetes de festa major.

I arribar la plaça dei Campi,

espectacular, retallada d’un segle antic,

irregular, terra inclinat, palaus gòtics civils,

font renaixentista de marbre blanc i aigua blava al mig.

Suau el relleu,

terra elegant de vinyes ondulades i oliveres

i torres amb palaus antics a cada cim.

Boscos de roures amb fulles d’hivern al brancam,

marró tacant les vores del gris- asfalt.

I pinedes petites esporàdiques lluny.

Línies de xiprers esvelts, alts i prims,

quasi negres posant verticalitats a l’orografia,

dibuixant camins i jardins a les finques.

Cel lluminós gris i blanquinós

lluint núvols un dia de fred tallant i sec.

I arriba el capvespre i es fa de nit

i arreu s’encenen grogues les llums

delatant vida interior als habitatges escampats pel paisatge.

Firenze

Arribar una tarda a Firenze,

i baixar de l’avió entre aromes d’oli nou

d’olives acabades d’esprémer.

Intuir un viatge de cap a la història,

immersió al passat:

l’aeroport és L’Americo Vespucci,

l’hotel es diu Malaspina

i les referències a Leonardo da Vinci són omnipresents.

Michelangelo, els Medici, Fra Angelico, Galilei,

i les aigües tranqui-les del Arno sota un Ponte Veccio

amb raigs i llums de Nadal quan el cel s’enfosqueix.

Visites anunciades, feina creixent,

pagar moltes entrades, ser turista,

caminar i mirar com la gent s'encanti-la.

Fer immersió dins un patrimoni inacabable

tan sols limitat per massa dies laborables.